Nous acords que borren silencis crònics

Reflexió a partir de la lectura de Noam Chomsky y Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000.

Lectures que ressonen a velles cançons de cançoner, però sempre amb una alenada d’aire fresc.

Mitjans de comunicació que no són altre cosa que gran empreses que venen un producte (lectors i audiència) a altres negociants (els anunciants)” (Chomsky).

En definitiva allò que hem anat comentant al llarg dels posts i que hem pogut llegir en forces de les lectures: mitjans que mantenen un status quo en pro d’un sistema establert i gestionat pels poders fàctics. Però com seria possible acontentar eixos poders i alhora la classe social que els enriqueix? Doncs donant una interpretació del món que vagi en pro dels primers i que sembla que protegeixi als segons, en podria ser una de les respostes.

A més, les notícies les passen agències que tenen mitjans econòmics i recursos humans per arribar arreu. Aquestes agències depenen d’aquests poders o directament dels estats (com passa a l’Estat Espanyol amb l’agència de notícies EFE). Així doncs són eixos poders, o les seves sucursals polítiques, les que marquen les dinàmiques informatives. És normal doncs que el cercle es tanqui amb la difusió d’una notícia subordinada a les exigències d’eixos poders.

Periodistes. Creure que impera la llibertat, quan en realitat només són lliures aquells que han interioritzat les normes. La resta només són escletxes per on s’escolen idees de certs periodistes amb ganes de més. De més, que no és molt. Una notícia pot sortir a la llum, i es poden entreveure els interessos que hi ha al darrera. Però no és fa explícit el rerefons, no es lliguen conceptes. Per exemple, en aqueix sentit Marc Font en l’article “Els negocis catalans a les dictadures Àrabs” de l’Anuari Media.cat dia sobre el tractament mediàtic:

Per norma general, Repsol i Gas Natural Fenosa reben un tractament molt favorable
als mitjans. Així, quan s’analitzen les inversions estatals (o catalanes) als països àrabs,
el més habitual és que es destaquin les oportunitats de negoci a l’àrea. És el cas, per
exemple, dels reportatges “El nord d’Àfrica torna a atreure empreses”, publicat al diari
Ara el 13 d’octubre del 2012, o “Las empresas españolas se han adjudicado 24.000 millones
en el exterior en 2012”, publicat a l’ABC el 18 de desembre. El triangle format pels
governs (espanyol o català), les grans empreses i els règims dictatorials sol ser ignorat.
A la premsa alternativa, en canvi, sí que és més fàcil llegir articles que incideixin en
aquesta responsabilitat”.

La dependència dels mercats marca una línia ideològica dels mitjans de comunicació.

Busquem una altre manera de veure-ho. No pretén ser un treball exhaustiu. Només una comparació de titulars de diferents mitjans (a l’atzar) de comunicació arrel de la notícia de l’ensorrament d’una fàbrica de Bangladesh.

El Mundo.              – Ara.                       – Vanguardia.                  – El Periódico.

Gara.                      –La Directa.            – Mèdia.cat

[Totes les notícies intentant que siguin del després de l’esfondrament (dia 25 d’abril). Llegiu les notícies, amb els que trobeu similitud mireu les agències (EFE i DACCA per antonomàsia).]

Chomsky aborda que seran necessaris un processos de control i d’accés als mitjans de comunicació, i que això s’haurà d’incloure a les tasques dels polítics. Jo potser em decantaria més amb la idea de l’auto-organització i l’auto-educació de la pròpia societat. Societat organitzada en assemblees, de joves, de barri, d’escoles, de sindicats al treball… creant xarxes i relacions horitzontals, de tu a tu. Per aquí ja hem començat. Lo altre serà la continuació lògica en tot cas.

Als que dèien veritats com a punys els tancàven (el jutge de la pau).

Vull dir que tancàven els que anaven egunkariaegin

en contra dels poders establerts:

Cadascun de nosaltres pot començar per destriar quins mitjans actuals agafem per informar-nos. Aleshores preguntem-nos: són els que ens protegeixen els nostres interessos?

Us ho dic ara, us responc, així, en secret: No, els meus no. No els protegeixen. Així que escullo participar i fer un exercici de selecció subjectiu i partidista. Aquesta assignatura col·labora al respecte. Una nova cançó al cançoner, nous acords, que venim amb ganes de nous balls!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s