L’escola de Frankfurt i la (suposada) crisi

Sorgida arran de la fundació de l’Institut für Sozialforschung de Frankfur (Institut de Recerca Social de Frankfurt) el 1923 a la Universitat de Frankfurt (Municipi Frankfurt del Main).

Sorgeix amb la intenció de fer una revisió a la societat industrial. Una revisió crítica. Des del prisma, entre d’altres, de la teoria marxista. Una institució que després de néixer va haver de traslladar-se a Ginebra, Paris i finalment als Estats Units mentre creixia el nazisme a Alemanya (la majoria dels representants de l’Escola eren jueus). Un cop l’Alemanya nazi va caure davant les potències dels “aliats”, retornaren a l’anomenada Deutschaland, un país que encara havia de passar per la divisió en els dos blocs que el mur de Berlín s’encarregà de representar.

Per què posar èmfasi en una escola en concret? Bé, varis serien els motius, a part que tres dels autors tractats al llarg del mòdul en varen ser membres. Però voldria destacar l’aportació que feu aquesta mateixa Escola. En primer lloc dir que parlar d’aquesta Escola és parlar d’un grup de pensadors, de filòsofs. Però no és tant sols això, ja que tot i l’orientació cap als estudis marxistes dels inicis, la força que tingué sobretot és que quedà realimentada amb investigacions interdisciplinàries. Aquesta interdisciplinarietat la podem veure representada en els seus inicis tal i com diu el diccionari enciclopèdic de filosofia al respecte: “El grup primitiu (de l’Escola), que va publicar els seus estudis en la Revista d’Investigació Social («Zeitschrift für Sozialforschung»), a partir de 1932, estava constituït fonamentalment per Max Horkheimer, director, Pollock, economista, Löwenthal, sociòleg de la literatura, Adorno, teòric de la música i esteta, Erich Fromm psicòleg social i H. Marcuse, filòsof que posteriorment es va interessar per la psicoanàlisi. D’ells va sorgir l’anomenada «teoria crítica», nucli filosòfic de l’Escola”.

Veiem doncs que aquest tret interdisciplinari que marcà la línia de l’Escola. Però el marcà partint de les premisses ideològiques en que fou creada: no ens n’oblidem doncs de la influència de l’obra de Karl Marx, i les interpretacions posterior com la de Gyorgi Lukcás, o les influències de la concepció emancipadora de la raó de Kant, amb repunts hegelians, entre d’altres.

L’última cosa que he llegit abans de començar aquest treball era una reflexió sobre la Teoria del valor de Marx a càrrec de Santiago Alba Rica. Amb l’avinentesa penso en el marxisme. Em venen al cap aquells llibres que mig d’amagat, mig sense entendre-ho em llegia per poder-los debatre en assemblees llargues i feixugues (però que hem crescut amb això i que ja forma part de nosaltres, de mi). Aquell marxisme indissosicable de la visió materialista de la història i de les classes socials. Classes? Hi haurà qui respondrà que l’Estat del Benestar les ha eliminat, que això era cosa del passat, que vivim millor que abans… no seré jo qui ho negui, però davant d’això vull aportar alguna dada. Que cadascú interpreti com cregui, es clar.

Segons la revista Frobes al 2013 són 20 les persones de l’Estat Espanyol d’entre les més riques del món (només surten a la revista les que tenen més de 1000 milions de dòlars). Des del 2008, any de l’inici de la suposada crisi, eufemisme d’estafa[1], els espanyols que surten en aquesta llista no han parat de créixer. Mentrestant, també des del 2008 i fins la data s’han fet més de 400000 execucions hipotecàries (llegiu-hi desnonaments); en aquí incloure que Amancio Artega (la tercera persona més rica del món, econòmicament parlant, segons la revista esmentada) te una cartera immobiliària valorada en més de 4000 milions de dòlars, gran part de la qual adquirida a preus rebaixats durant la crisi.

Seguim. Des de 2008 fins avui l’estat espanyol ha augmentat en uns 4 milions d’aturats, sent 6 milions la xifra aproximada total. Segueix augmentant la taxa de pobresa entre persones en edat de treballar, que això implica també els menors d’aquestes que viuen en aquestes famílies, condemant-los a les necessitats bàsiques no resoltes i a l’exclusió social: parlem d’un 23’8% a Catalunya i d’un 26’2% (més de 2 milions) a l’Estat Espanyol de menors situats sota el llindar de la pobresa.

Veig notícies com aquestes (http://www.elespectador.com/noticias/economia/articulo-417394-oit-advierte-creciente-desigualdad-disparidad-de-salarios-y-prod) i penso… “salaris i productivitat”? com era allò? Ah, si! Se’n diu lluita de classes! Som un subjecte polític de canvi social; qui? La classe treballadora. Si, és clar, ho defensava el marxisme i l’Escola de Frankfurt va ajudar a quallar aquest concepte fent una crítica a la societat capitalista i a la indústria cultural, i ho veurem en els següent post.


[1] En aquest punt no puc deixar de recomanar el llibre de Jaume Barberà, S’ha acabat el bròquil  i la reflexió de Noam Chomsky que fa en Doctrina del Shock i les estrategias de manipulación mediática. De fet en aquesta reflexió podría incloure llibres molt més interessants per la temàtica, però potser no són tant fàcils de llegir com aquests.
Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s