Que la història l’escriguin les lleones!

Reflexió a partir de la lectura de Noam Chomsky y Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000.

 

Deia Malcom X “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran amar a l’opressor i odiar a l’oprimit”.

 

Contribució dels mitjans de comunicació amb el poder. Cas de la col·laboració en l’agressió nord-americana a Indoxina.

indoxina

Laos. La intervenció dels EEUU força a entrar al país en una guerra civil. Detalls i explicacions històriques aquí no són el millor espai. Si ho és la importància dels mitjans de comunicació en aquell context històric. “Según apreciaciones del analista de los Papeles del Pentágono. el New York Times le dedicó tres veces más espacio que a Vietnam” (Chomsky). Però com va ser el tractament del tema? Parcial. La premsa còmplice directe de les atrocitats de la guerra contra la societat, aquest cas de Laos.

Tenim en compte que aquest fet ja venia precedit per la Guerra Freda. La guerra es desenvolupava sobretot mediàticament a la banda nord-americana, molt més que la de les repúbliques socialistes de l’Est. L’aparell mediàtic portava la por. De fet, el cinquè filtre del model de propaganda del propi Chomsky encara és el de la ideologia anticomunista.

Em ve al cap una cançó d’un grup de música ja desaparegut d’escena: Batzak (de Sabadell). No en recordo el títol de la cançó, però era quelcom així “Maleïts corresponsals imperialistes, si amb el que us paguen us compren l’orgull, el discurs i us netegen les mans de sang…”. Com anell al dit. Seguim.

presssaigon puppet

Cambotja. Context a mode de burofax. Es podria dividir en tres fases.

1969-1975 (fase I): exèrcit nord-americà bombardeja destruint el territori i fent matances atroces, a part de col·laborar en la guerra civil instaurada.

1975-1978 (fase II): Victòria dels Khmer rojos.

1978 (fase III): Invasió vietnamita que instal·la el seu poder a Cambotja. La coalició KD (Kampuchea Democràtica) manté reconeixement internacional. El conflicte s’allarga mentre es manté un govern satèl·lit del Vietnam a Kamputxea.

Altre volta però analitzem el paper dels mitjans de comunicació en cadascuna de les fases.

Fase I: el mitjans no donen cobertura a les atrocitats i assassinats per part dels americans que en foren els principals culpables. Les víctimes, si eren tractades, s’hi referien com “indignes”.

Fase II: Pol Pot comparat amb Hitler i Stalin, objecte de crítica i focus de d’indiganació des d’un bon principi.

Fase III: EEUU en conflicte amb Vietnam, Donaven tota la culpa de la destrucció a aquests, i per tant es retrona al paper de les víctimes del poble de Cambotja com víctimes dignes, mentre dona suport a la Xina que realitza una invasió al Vietnam al 1979.

Tergiversió de dades. El “tot s’hi val” contra l’enemic (que era Vietnam aleshores). El record de la història, la poca que tenim en general, no ens sonen com atrocitats i matances les fetes pels nord-americans en la fase I. Parlant de dades de morts entre la fase I i II:

Estas estimaciones. por lo que sabemos las más precisas de las que se
pueden encontrar por escrito hasta el momento, indican que
el número de víctimas durante la fase II del «genocidio» es algo
superior al dé la fase I, aunque no se trate de una diferencia radical.” (Chomsky)

 

Aleshores, per què el tractament donat? Interessos polítics, model de propaganda en estat pur. La història és repeteix: Afganistan, Algèria, Ioguslàvia, Iraq, Palestina… Deia Galeano que “Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant els caçadors”.

 

Però avui dia tenim una eina més perquè això sigui factible. Les noves TIC poden col·laborar en aquesta empresa històrica. La revolució interactiva, que és també l’electrònica de consum, pot ser aprofitada en benefici nostre. Una nova era tecnològica que suposa una transformació dels mercats que alhora capgira tot l’odre establert del vells mitjans de comunicació. Marca el futur d’aquests, també de la comunicació en general, i parlant dels mitjans també parlem que capgira la política. Així, els poders fàctics, sabent de la importància d’eixes noves formes de comunicació, s’han encarregat discretament, mitjançant els Estats, de mantenir l’administració i per tant el control d’aquests: llicències i cessions que caminen segons el factor econòmic. Tot i així ens les escletxes d’aquests, poden encabir-s’hi els historiadors dels lleons. I sobretot, perquè no dir-ho ben alt i clar, també de les lleones.

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Nous acords que borren silencis crònics

Reflexió a partir de la lectura de Noam Chomsky y Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000.

Lectures que ressonen a velles cançons de cançoner, però sempre amb una alenada d’aire fresc.

Mitjans de comunicació que no són altre cosa que gran empreses que venen un producte (lectors i audiència) a altres negociants (els anunciants)” (Chomsky).

En definitiva allò que hem anat comentant al llarg dels posts i que hem pogut llegir en forces de les lectures: mitjans que mantenen un status quo en pro d’un sistema establert i gestionat pels poders fàctics. Però com seria possible acontentar eixos poders i alhora la classe social que els enriqueix? Doncs donant una interpretació del món que vagi en pro dels primers i que sembla que protegeixi als segons, en podria ser una de les respostes.

A més, les notícies les passen agències que tenen mitjans econòmics i recursos humans per arribar arreu. Aquestes agències depenen d’aquests poders o directament dels estats (com passa a l’Estat Espanyol amb l’agència de notícies EFE). Així doncs són eixos poders, o les seves sucursals polítiques, les que marquen les dinàmiques informatives. És normal doncs que el cercle es tanqui amb la difusió d’una notícia subordinada a les exigències d’eixos poders.

Periodistes. Creure que impera la llibertat, quan en realitat només són lliures aquells que han interioritzat les normes. La resta només són escletxes per on s’escolen idees de certs periodistes amb ganes de més. De més, que no és molt. Una notícia pot sortir a la llum, i es poden entreveure els interessos que hi ha al darrera. Però no és fa explícit el rerefons, no es lliguen conceptes. Per exemple, en aqueix sentit Marc Font en l’article “Els negocis catalans a les dictadures Àrabs” de l’Anuari Media.cat dia sobre el tractament mediàtic:

Per norma general, Repsol i Gas Natural Fenosa reben un tractament molt favorable
als mitjans. Així, quan s’analitzen les inversions estatals (o catalanes) als països àrabs,
el més habitual és que es destaquin les oportunitats de negoci a l’àrea. És el cas, per
exemple, dels reportatges “El nord d’Àfrica torna a atreure empreses”, publicat al diari
Ara el 13 d’octubre del 2012, o “Las empresas españolas se han adjudicado 24.000 millones
en el exterior en 2012”, publicat a l’ABC el 18 de desembre. El triangle format pels
governs (espanyol o català), les grans empreses i els règims dictatorials sol ser ignorat.
A la premsa alternativa, en canvi, sí que és més fàcil llegir articles que incideixin en
aquesta responsabilitat”.

La dependència dels mercats marca una línia ideològica dels mitjans de comunicació.

Busquem una altre manera de veure-ho. No pretén ser un treball exhaustiu. Només una comparació de titulars de diferents mitjans (a l’atzar) de comunicació arrel de la notícia de l’ensorrament d’una fàbrica de Bangladesh.

El Mundo.              – Ara.                       – Vanguardia.                  – El Periódico.

Gara.                      –La Directa.            – Mèdia.cat

[Totes les notícies intentant que siguin del després de l’esfondrament (dia 25 d’abril). Llegiu les notícies, amb els que trobeu similitud mireu les agències (EFE i DACCA per antonomàsia).]

Chomsky aborda que seran necessaris un processos de control i d’accés als mitjans de comunicació, i que això s’haurà d’incloure a les tasques dels polítics. Jo potser em decantaria més amb la idea de l’auto-organització i l’auto-educació de la pròpia societat. Societat organitzada en assemblees, de joves, de barri, d’escoles, de sindicats al treball… creant xarxes i relacions horitzontals, de tu a tu. Per aquí ja hem començat. Lo altre serà la continuació lògica en tot cas.

Als que dèien veritats com a punys els tancàven (el jutge de la pau).

Vull dir que tancàven els que anaven egunkariaegin

en contra dels poders establerts:

Cadascun de nosaltres pot començar per destriar quins mitjans actuals agafem per informar-nos. Aleshores preguntem-nos: són els que ens protegeixen els nostres interessos?

Us ho dic ara, us responc, així, en secret: No, els meus no. No els protegeixen. Així que escullo participar i fer un exercici de selecció subjectiu i partidista. Aquesta assignatura col·labora al respecte. Una nova cançó al cançoner, nous acords, que venim amb ganes de nous balls!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Davant la desinformació: Sintonitzem empoderament col·lectiu

Reflexió a partir de la lectura de Noam Chomsky i Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. Barcelona, Crítica,2001

Parlem de propaganda i desinformació. Visió d’ambdós autors passada pel meu filtre. Mitjans de comunicació de masses, com?

Els mitjans de comunicació des de la visió de ser un sistema de transmissió de missatges i símbols. El diari oficial Rodong Sinmun (“Diari dels treballadors” del Partit dels Treballadors de Corea) en un país com Corea del Nord és lògic el seu servei d’adoctrinament. Però el sistema propagandístic de països on els mitjans de comunicació són privats no és de tan fàcil de detectar. Les notícies i els discursos allà exposats han de passar una sèrie de filtres que caracteritzen eixos mitjans. Són els principals eixos del model de propaganda. Veiem-los:

–          La inversió. El primer filtre és la limitació de la propietat dels mitjans que volen tenir magnitud i difusió. Oh, i els mitjans locals també? Als Estats Units al 1986 hi havia 25000 mitjans de comunicació en total: la majoria pertanyien a un propietari comú (la Times Mirror Company com exemple). A l’Estat Espanyol un exemple seria Vocento, Grupo Zeta o Editorial Prensa Ibèrica. Informació depenent de grans companyies, nova (però vella) propaganda per establir un ordre social concret.

–          Publicitat. Segon filtre. Ingressos perquè sigui rentable: beneficis. La introducció de la publicitat va ser un mecanisme debilitador de la premsa de la classe obrera. La publicitat permet tenir un marge econòmic per competir amb d’altres mitjans de manera més efectiva. El poder d’aquests anuncis sobre la programació o l’ordre del dia és evident si són els que paguen el programa. Un exemple pel qual ja demano disculpes (un migdia avorrit): Antena3, programa d’entreteniment (entre d’altres definicions que millor les farien Adorno i Horkheimer) “Ruleta de la Suerte”: patrocinadors com Obegrass, Dannone, Laboratorios Actafarma, Planeta Directo…clar que Antena3 és del Grupo Antena3, on la majoria d’accions són de Jose Manuel Lara a partir del Grupo Planeta de Agostini.

–          Noticies. Filtre tercer. Les fonts d’informació tallen el bacallà, reparteixen el flux de notícies. Empreses, “experts” i Estats en totes les seves formes i possibles tentacles… són fonts oficial de notícies. Aquestes redueixen costos als mitjans, a més defensant portar notícies objectives. Informació aprovada, finançada i filtrada pels grups de poder. La relació entre el poder i el subministrament de notícies és infinit. En aquí tenim l’agència EFE: principal proveïdor de serveis informatius pels mitjans a l’Estat Espanyol, sent el propi Estat l’accionista majoritari (a partir de SEPI) i es defineix com la quarta agència de notícies del món.

periodismo-vendido-2

–          Disciplina en els mitjans de comunicació. Quart filtre. Els anunciant interessats en que el programa agradi, així el poden perfilar amb l’amenaça de retallar els ingressos o treure totalment els anuncis. Recordem el cas de Tele 5 amb un dels seus programes (clica per recordar). La crítica als mitjans pot fer-ne canviar la programació o la línia que segueix un mitjà: el control de la crítica és cabdal, per això hi ha hagut històricament inversions polítiques per crear institucions que creessin eixes respostes crítiques i així controlar el que es difon.

–           Anticomunisme. Últim filtre. La ideologia que va en contra dels propietaris, de la seva posició de classe. Mecanisme de control polític, de fragmentació de la classe obrera. Tot símptoma que un estat, o una organització o persona va en una posició ideològicament propera alguna de les línies de la ideologia comunista es criminalitzada ipso facto. Em ve el cap el cas flagrant de Venezuela, abans amb el Chavez ara amb Maduro: tota crítica és poca quan la religió oficial és l’anticomunisme.

Tot el que llegim en els mitjans ens dibuixa una realitat. Model de propaganda en estat pur. Opinem a partir del que veiem i sentim d’uns mitjans concrets. Seria millor no llegir notícies o en fer-ho potser millor donar-li la volta?

cropped-Radioslliuresenlluita

Del que estic segur és que cal que la societat, entre d’altres, s’organitzi. La que ja està organitzada en el teixit social i els moviments socials hauria de bastir una forma d’informació per tenir uns mitjans de comunicació més propers i utilitaris. De fet, fa anys que això és fa, però clar potser molts no n’heu sentit a parlar mai perquè potser queden en eixos grups, o són d’àmbit local, o simplement massa dèbils per arribar a la resta de la societat. Fem-ne un tastet a l’engròs: llibertat.cat, l’Accent, La Haine, Pèsol Negre. Avui dia un dels mitjans que han aconseguit aglutinar i capitanejar això és diu Setmanari la Directa (fusionada amb la fantàstica revista de referència Illacrua), segur que us sona ara ja. Però també hi ha tota una xarxa de Ràdios Lliures (a la meva ciutat Ràdio Bala), i també podem sintonitzar la Tele.cat, tot i ser altres formes de periodisme, més pròximes a una de les realitats del carrer, potser a vegades amb poc rigor (si és que els altres en tenen), però majoritàriament amb la visió de transformació, antiautoritàriament, mai donant poder als que ja l’usen, lluita de classes en un nou ordre, i tota una lliçó d’empodermanet col·lectiu.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Post-modernitat.

Reflexió a partir de la lectura de Frederic Jameson, Teorias de lo postmoderno, a Teoria de la postmodernidad.Madrid, Trotta, 1996. Pàg. 85-96

 

Comencem tibant del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana.

Postmodernitat: ART/LIT 1 Actitud artística, al principi arquitectònica, que posa en qüestió la línia dogmàtica de la modernitat consolidada durant el segle XX.

La postmodernitat entesa no com un fet posterior a la modernitat, sinó com quelcom que sorgeix en contraposició a aquesta. El mateix autor explica que un gran ventall d’estils i productes culturals post-modernistes s’han d’entendre com a reacció a l’alt modernisme.

Segons Jameson el post-modernisme te un problema estètic i polític. I per entendre aquesta postmodernitat ens parla de quatre posicions generals, on cadascuna d’aquestes posicions te una expressió política progressista i reaccionària. D’aquesta manera lliga diferents autors amb cadascuna d’aquestes possibilitats. Veiem el propi esquema sintètic de l’autor:

antimodernistas

promodernistas

Proposmodernistas

Wolfe         –

Jencks        +

+

Lyotard

Antiposmodernistas

Tafuri

+

Kramer       –

Habermas   +

Els detalls de les diferents posicions polítiques no són altre cosa que un intent de definir el fenomen del post-modernisme. Diu que possiblement el ventall de producció cultural post-modernista no sigui altre cosa que un canvi de la cultura pròpia deguda a les noves estructures socials. I és que aquestes noves estructures socials marquen noves formes de relacions.

Relacionant això amb l’art, tal i com fan els post-modernistes, la dominació de la imatge és la que ha pres importància en el quadre. El poder dels mitjans de comunicació en aquesta fase és indiscutible. L’efecte de les noves tecnologies en les noves estructures socials i de formes de relació és inherent a les mateixes. Una societat de consum on hi ha hagut una mutació cultural i on penso que la imatge a pres lloc al missatge.

Qüestionem-nos el postmodernisme doncs, però començant per nosaltres mateixes. La post-modernitat com a fase decadent que diu l’autor. Però si a més aquesta fase és la última fase del capitalisme, implica alhora que aquest està en decadència.Una nova fase de tecnologia i tecnocràcia ens abraça? Nova fase gràcies a una crisi d’historicitat on l’organització del poder econòmic ha guanyat la batalla a la resta d’alternatives? Sí, millor mirem-nos a nosaltres mateixes, a veure com ens hi veiem en tot plegat i veure què hi fem nosaltres aquí. En tot cas, una lectura força complexa, la de la postmodernitat, és clar.

 

jamesos Frederic Jameson.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Cultura i simulacre

Reflexió a partir de la lectura de Jean Baudrillard, Cultura y simulacro. Barcelona, Kairós, 1978. Pàg. 1-15.

 

Cultura i simulacre.

Si entenem la cultura (dins els mitjans de comunicació) com un conjunt de coneixements generalitats i difosos, direm que la imatge que es representa està feta a semblança d’una cosa.

Per Baudrillard la realitat en el món, tal i com el coneixem a partir d’un procés d’abstracció, ha estat substituït per una hiperrealitat. Segons ell ens movem en una realitat simulada, que no és altre cosa que un simulacre d’aquesta realitat.

Un simulacre d’allò que era real, però que és una representació en que els referents reals ja no existeixen i només en vivim la il·lusió d’aquesta existència. La figura de Déus com a exponent exemplar: una resurrecció artificial a partir de sistemes de signes, suplantant lo real per signes de lo real.

baudrillard2

El poder decreta models de simulació per encàrrec que són reproduïts una i altre vegada. Una estratègia lliurada de signes i influències, amb el poder de les imatges per fer-ne bandera.

I quin és el paper dels mitjans de comunicació en tot això? Bé revisant la seva visió dels mitjans, entenc que per ell no són altre cosa que còmplices d’un poder que l’usa per construir aquesta hiperrealitat, i un seguit d’imatges i signes hipercodificats.

Un exemple: Acaba la Guerra del Golf al 1991. Jean Baudrillard afirma que la Guerra no ha ocorregut en una obra: En aquesta obra, Baudrillard presenta la primera Guerra del Golf com la inversa de la fórmula de Clausewitz: no era “la continuació de la política per altres mitjans, sinó “la continuació de l’absència de la política per altres mitjans”. Així, també els mitjans de comunicació occidentals hi van ser còmplices, presentant la guerra en temps real, mitjançant el reciclatge d’imatges de guerra per a propagar la idea que els dos enemics, els Estats Units (i aliats) estaven en realitat lluitant contra l’exèrcit iraquià. Peró Saddam Hussein no hi va fer us de la seua capacitat militar (La força aèria iraquiana) el seu poder polític-militar no es va afeblir (es va suprimir la insurgència kurda contra Irak al final de la guerra). Peró el poc que ha canviat a Irak: l’enemic va ser invicte, els vencedors no hi van eixir victoriosos, per tant, no hi va hi haver guerra (extret de Viquipedia, d’altres articles en fan referència, però penso que era un dels que millor reflectien allò que volia destacar).

baudrillard 3

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Relacions perilloses

Vaig penjar un post fa dies en el que parlava sobre els silèncis mediàtics a partir del projecte media.cat.

Allà vaig fer referència a alguns dels reportatges d’investigació mentre deixava anar, amb intencionalitat irònica,  un comentari lligat en cadascun dels que vaig esmentar.

Lligava el concepte de Barça, Qatar, i “els negocis catalans a les dictadures àrabs”. Aquests cap de setmana, llegint premsa digital (sense recordar quina),  em trobo amb aquesta imatge (que si que me la vaig guardar):

qtarMireu el ventall de negocis del xeic. M’estaré de fer un comentari al respecte. Voldria només destacar un detall important pel tema que ens afecta (directament) en aquest bloc.

El xeic Hamd bin Thamer al-Thani es propietari de la cadena televisiva al-Jazeera (que, per cert, la traducció al catala seria “la península”). Canal per satèl·lit, en llengua àrab, un dels principals canals de notícies del món àrab.

Es pot vestir com es vulgui. Els exemples de les lectures que ens han precedit ens fan tèmer el pitjor. I arribats aquí penso: Quin anàlisi en faria Mattelart? Potser l’hi demanaria al xeic quin projecte de societat te i s’espantaria. Potser Eco miraria els valors que trasmet eix canal de comunicació i diria que són els valors del propi univers dels receptors: potser també es posaria les mans al cap. Potser Habermas diria que si l’esfera pública la gestionen aquests poder econòmics i polítics, potser seria hora de parar la tele. Potser Lazarsfeld i Merton no dirien res perquè ja haurien interioritzat les normes socials que pot ser que se’n derivin d’eixa comunicació i no hi hauria crítics. Potser.

O potser no. Potser només sóc jo, resultat d’una maquiavèl·lica idea, fruit d’una lectura esbiaixada d’una notícia que ja interessa que arribi. En fi. Sort que només és potser.  També sort que imagino que els aquí lectors d’aquest text no són innocents en aquest sentit. Imagino que tots sabem un xic (que no xeic) on som. Potser. Només potser.

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Una de teoria culturològica(TC)!!

Reflexió a partir de la lectura de MauroWolf, La investigación de la comunicación de masas. Críticas y perspectives. Barcelona, Paidós, 1994. Pàgs. 112-154

Per situar-nos sense agafar un empatx. Com si fos una ració. Servit express. Pintxo de TC. Un tast d’aquesta:

Sorgí cap als seixanta i és paral·lela a la teoria crítica. Edgar Morin n’és la referència més important. Una altre disciplina. Una altre teoria. Una altre manera de fer una ullada a la societat i la seva cultura amb el peatge que suposen els mitjans de comunicació.

Aquesta teoria no enfoca el seu treball directament als mass media, ni els receptors d’aquest, sinó que a caball entre aquests, cercant un nova forma de cultura de la societat contemporània.

De fet, la culturologia per si sola és una sub-disciplina de l’antropologia, i com a tal estudia l’origen i la forma que prenen els fets humans.

Aquesta teoria defensa que la cultura de masses només pot ser entesa a partir de la seva totalitat, en el conjunt de la “cultura, de la civilització i de la història” tal i com diu Wolf. Cultura de masses també implica revisar la relació que s’estableix entre aspiracions del producte i les necessitats del públic.  Però es que aquesta cultura de masses forma un sistema de cultures que no són autònomes, sinó que s’interrelacionen.

En aquest sentit cap poder com els mass media poden actuar directament a les masses d’individus. Altres factors intervenen. I hi intervenen de manera que fa que no es donin les possibles formulacions sobre el poder adoctrinador, manipulador i alienador que es defensava des de l’Escolade Frankfurt. O sigui que segons eixa teoria això no és així ja que els valors de la vida quotidiana de cada grup social es diferent: la importància dels altres factors capgira el resultat (res de propietat commutativa).

Per entrar més a fons en el pensament d’Edgar Morin, el primer de quatre vídeos del pensament d’aquest: pitja aquí mateix.:  Per entendre el perquè pensar en xarxa, interrelacionant fenòmens i conceptes., tenint en compte tots els factors: en definitiva la teoria del pensament complex que ja defineix a Morin.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari